Buscador

Asentamiento ibérico en Badalona

Asentamiento ibérico situado en la cima del Turó d'en Boscà, quedan restos de su recinto amurallado y fortificado en forma de terraza. Los pueblos iberos se conocen desde finales del siglo V antes de Cristo y hasta el siglo I antes de Cristo, disponian de santuarios urbanos dónde se depositaban ofrendas a sus diosas de carácter telúrico que eran realizadas en terracota con rostro de mujer y cubierta la cabeza con mantilla y peineta.

Cartuja de Montealegre - Siglo XX

Cartuja de Montealegre - En 1901 se instala una nueva comunidad, procedente de Francia, compuesta por 29 padres y 23 hermanos. Durante los sucesos de la Semana Trágica en 1909, se instaló, anexa al edificio, una dotación de la Guardia Civil para proteger a la comunidad de los posibles ataques. La dotación permaneció hasta 1915, instalada en lo que hoy se conoce como "la casa de las monjas".
La Guerra Civil afectó de nuevo a la comunidad. Los 21 padres y 16 hermanos se dispersaron. Seis de ellos murieron durante los primeros días de la revuelta. El ayuntamiento de Badalona instaló en el edificio un hospital para tuberculosos que funcionó hasta el final de la guerra.
En 1939 los monjes vuelven a la cartuja en la que se instala el seminario menor de la diócesis. El seminario se cerró en 1998 ya que resultaba inviable mantenerlo económicamente. El antiguo edificio del seminario se cedió a la Fundación Pere Tarrés y actualmente funciona como casa de colonias.

Can Vestit

Can Vestit en Google Maps
Cami dels Francesos - Pomar de Dalt

Mas Ram

Mas Ram - Masia del 1901, situada al peu de la Conreria. Era un antic mas voltat de vinyes, a la vall de Montalegre, una finca rústica transformada, a principis de segle, en vil·la senyorial pel renomenat arquitecte modernista Sagnier Vilavecchia, el que va dissenyar els airosos fanals del Passeig de Gràcia de Barcelona.
El 1968, després de la seva adaptació i remodelació, s’inaugura com a Institució Pere Vergés.
La Institució pren el nom del seu fundador Pere Vergés i Farrés, mestre de professió i creador de l’Escola del Mar de Barcelona, fundada l’any 1922.      

Libro recomendado

ANTES DE QUE EL TIEMPO LO BORRE
RECUERDOS DE LOS AÑOS DE ESPLENDOR Y BOHEMIA DE LA BURGUESÍA CATALANA
de F. Javier Baladía (Barcelona 1965)
Un paseo por los recuerdos de una afortunada familia de Barcelona. Con ellos irán apareciendo seres peculiares, como Picasso, el maharajá de Kapurthala, Dalí, Richard Strauss, Sert y los príncipes Mdivani, Josep Pla, Alfonso XIII, Bárbara Hutton, el zar de Rusia, Nicolás Franco, incluso la Trini, que limpiaba casas de veraneantes o Cintet, el campesino-filósofo. Ellos y muchos otros de los que caminaron en una época irrepetible e inolvidable.
...De la mano de una familia algo peculiar te invito a un paseo que no olvidarás. Un paseo por sus recuerdos de la Barcelona cosmopolita y trasnochadora de la Belle Époque y por sus fiestas locas de los años veinte. Te presentaré a sus amigos, artistas, intelectuales, vividores, bellezas, aristócratas, maharajás verdaderos, príncipes falsos, mayordomos, cocineras, chóferes, payeses sabios... Conoceremos a otras familias de la alta burguesía. Familias importantes, prolíficas en personajes emprendedores, exquisitos, temibles o dilapidadores. Con ellos descubriremos las pasiones y el desamor. Iremos de viaje. Navegaremos por Palamós y Cadaqués, cuando todavía eran dos paraísos intactos. Esquiaremos por primera vez en los Pirineos vírgenes. Y recordaremos las caídas y otros momentos difíciles...

Poblat ibéric en turó d´en Boscà

Enlairat dalt d’un turó, turó d´en Boscà, entre les valls de Canyet i de Pomar hi ha les restes d’un antic poblament ibèric. Va ser fundat sobre el segle IV aC i degué decaure a partir del segle II, coincidint amb la fundació romana de Baetulo, fins al seu abandó cap la meitat del segle I aC. Estava emmurallat i tenia dues torres de defensa, una semicircular i l’altra rectangular, la qual és l’element més destacat del conjunt. Els carrers i les cases s’estenien pel pendent construïdes sobre terrasses. Durant les excavacions es van localitzar diverses peces de ceràmica decorada d’entre les quals destaca el “vas de les naus”, conservat al Museu de Badalona.

Masias de Badalona

Masias del Plan especial de protección del patrimonio histórico de Badalona
Torre Codina
Can Trons
Can Miravitges
Can Ferrater
Can Pujol
Ca l’Arquer
Mas Boscà
Can Butinyà
Can Mora
Mas Amigó
Mas Oliver
Cal Dimoni

Frederic Xifré i Masferrer - Alcalde de Badalona

Frederic Xifré i Masferrer (Sant Andreu de Palomar, 1885 - Barcelona, 1940) va ser un polític català, alcalde de Badalona, afusellat pel franquisme.
Era propietari d'una petita fàbrica tèxtil situada al carrer Eduard Maristany, 97 de Badalona; membre del Centre Republicà Català, fou escollit regidor de l'Ajuntament de Badalona l'any 1918 en representació del partit d'Unió Federal Nacionalista Republicana coaligat electoralment amb el Partit Republicà Radical.
Els successos del 26 d'agost de 1918 en la plaça de la Vila de Badalona, amb la mort a trets de quatre vaguistes de la Cros per part de la Guàrdia Civil, va fer que els regidors de la seva formació deixessin el consistori demanant responsabilitats.
En fundar-se Esquerra Republicana de Catalunya (1931), passà a militar-hi, i l'any 1934 sortí escollit regidor per aquest partit. Els Fets del 6 d'Octubre del mateix any i la repressió governamental posterior van fer que no exercís de regidor fins al març de 1936 quan el triomf del Front Popular en les eleccions generals comportà el retorn dels ajuntaments escollits el 1934. La dimissió per malaltia de l'alcalde Joan Deulofeu va fer que Frederic Xifré fos escollit alcalde de Badalona el 16 de març de 1936. Fou alcalde fins al gener de 1937 quan, assetjat per elements radicals de la rereguarda un cop iniciada la Guerra Civil, s'exilià a Marsella. El desembre del mateix any tornà a Catalunya i s'instal·là a la masia de can Sans d'Alella, portant una vida allunyada de la política i dedicada a la tasca de director de la que havia estat la seva empresa, en aquells moments col·lectivitzada. Amb l'arribada dels franquistes no va considerar que hagués d'exiliar-se però fou detingut per membres de Falange el març de 1939. Detingut primer a El Loredán antic centre tradicionalista, utilitzat com a centre de reclusió, després va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. Tot i comptar amb 17 avaladors, persones que havia salvat la seva vida o els seus béns enfront dels incontrolats durant els primers temps de la Guerra Civil, destacant-se entre els avaladors els capellans de les esglésies de Santa Maria i de Sant Josep de Badalona, el superior de la Cartoixa de Montalegre... i de 66 treballadors de la seva fàbrica, fou executat el 15 de febrer de 1940 al Camp de la Bota.
El primer ajuntament democràtic de Badalona li dedicà el nom d'una plaça l'any 1979.

Lliste d´alcaldes de Badalona hasta año 2008

Pere Renom i Riera (segle XIX)
Sebastià Badia i Gibert (1868)
Jaume Botey i Garriga (1875-1876)
Josep Caritg i Arnó (1879-1881)
Francesc d'A. Guixeres Viñas (1881-1884)
Josep Caritg i Arnó (1884-1886)
Francesc d'A. Guixeres Viñas (1886-1887)
Joaquim Palay i Jaures (dos períodes, un als voltants del 1897)
Valentín Moragas (1899-)
Martí Pujol i Planas (1905-1909)
Leopold Botey Vila (1909)
Josep Vergés Vallmajor (1909-1911)
Martí Pujol i Planas (1911-1913)
Josep Casas i Costa (1913-1917)
Jaume Martí i Cabot (1918-1919)
Joaquim Pujol i Oliveras (1919- ?)
Jaume Martí i Cabot (? -1923)
Pere Sabater i Curto (1923-1930)
Josep Cases 1931
Joan Deulofeu i Arquer (gener-octubre del 1934)
Joan Deulofeu i Arquer (febrer - març del 1936)
Frederic Xifré i Masferrer (16 de març del 1936 - gener del 1937)
Josep Martínez i Écija (maig - agost del 1937)
Joan Manent i Pesas (19 d'agost del 1937 - 28 de febrer del 1938)
Josep Martínez i Écija (28 de febrer - 12 de maig del 1938)
Pere Cané i Barceló (maig de 1938-gener del 1939)
Miguel Sotero Llull (1939-1940)
Salvador Serentill Costa (1940-1945)
Luís Maristany Polanco (1945-1954)
Santiago March Blanch (1954-1961)
José Torras Trías (1961-1964)
Felipe Antoja Vigo (1964-1974)
Isidro Caballería Pla (1974-1977)
Alfonso Ramos Cruz (1977-1979)
Màrius Díaz i Bielsa (1979-1983)
Joan Blanch i Rodríguez (1983-1999)
Maite Arqué i Ferrer (1999-2008)
Jordi Serra i Isern (2008- )

LLei de Contractes de Conreu

La Llei de Contractes de Conreu fou una llei elaborada l'abril de 1934 ]pel govern de Lluís Companys que tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta a fi de protegir els camperols.
El contracte de rabassa morta era un tipus de contracte emfitèutic pel qual, un rabassaire podia conrear les terres d'un propietari fins que el cep morís, el qual tardava uns 40 anys aproximadament. A partir però de finals del sXIX, a causa de la fil·loxera, els contractes s'acabaren amb molt poc temps, i els arrendetaris, veient que el cultiu de la vinya no era profitós, expulsaven els rabassaires per cultivar-hi altres plantacions.
Veient la conflictivitat social al camp, el govern de la Generalitat de Lluís Companys redactà una llei per protegir els camperols de ser expulsats així com dotar-los de terres pròpies. Amb aquest objectiu, per exemple, s'establí que la durada mínima dels arrendaments havia de ser de sis anys, i que el treballador de les terres tenia el dret d'adquisició d'aquestes mitjançant l'abonament del seu valor al propietari.
D'altra banda, per evitar la confrontació amb els sectors més conservadors catalans, la llei li féu concessions en determinats aspectes; de tal manera que per l'adquisició de les terres era necessari haver-hi estat treballant per un període de 18 anys.
Com a resultat, la llei era massa moderada pels rabassaires, però a la vegada massa revolucionària pels propietaris.
La llei fou aprovada pel parlament català l'any 1934. No obstant això, per aconseguir tirar-la endarrere els terratinents s'uniren al voltant de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), el qual juntament amb la Lliga de Catalunya, presentaren un recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals al·legant que la Generalitat de Catalunya s'excedia de les seves competències estatutàries, prioritzant els seus interessos econòmics per davant de l'autonomia catalana.
El Tribunal de Garanties Constitucionals, en el context d'una Espanya governada per les forces de dretes, va donar la raó a l'IACSI i anul·là la llei. Tanmateix, com a resposta, el Parlament de Catalunya tornà a aprovar el mateix text íntegrament tot desafiant l'autoritat d'un tribunal conformat pels polítics no catalans.
Finalment, per tal de sortir de l'atzucac, el govern espanyol pactà amb la Generalitat catalana de fer algunes reformes al reglament de la llei per tal de moderar-la.

5 de octubre de 1934

Josep Dencàs, cap d'Estat Català des de la mort de Francesc Macià, assoleix la conselleria de Governació el 28 de juny de 1934 enmig del conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, i li és encarregada pel president de la Generalitat la formació d'un Comitè Revolucionari secret format per gent de diversos partits nacionalistes per preparar una insurrecció armada. Miquel Badia seria nomenat cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat dins les reformes fetes per Dencàs dins els cossos policials per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que hi havia fins aleshores. Miquel Badia però desenvoluparia la seva tasca només durant 7 mesos i és forçat a dimitir el mateix més de setembre per l'afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant el judici de Josep Maria Xammar. En lloc seu seria nomenat una persona propera a Lluís Companys, Coll i Llach. Pel fet de no ser independentista (era antic militant de la Unión Patriótica), el seu nomenament en un lloc d'una importància tant cabdal fou causa de protestes dins el Comité fins el mateix dia de la proclama. Companys insistí a ultrança a mantenir-lo al càrrec.
El dia 2 d'octubre cau el govern de Ricardo Samper i dos dies després Alejandro Lerroux forma un govern només amb ministres de la CEDA, organització considerada no republicana. Immediatament és declarada una vaga general a tot Espanya.
El mateix 5 d'octubre, l'Aliança Obrera de Catalunya també declara la vaga general, sense el suport, però, de la CNT, i Barcelona queda paralitzada. Dencàs fa detenir alguns dirigents anarquistes. Els Escamots d'Estat Català van mal armats ja que Lluís Companys havia refusat sistemàticament totes les comandes d'armes que se li havien fet des del Comité Revolucionari que ell mateix havia creat per preparar la revolta. Les forces d'ordre públic que pot utilitzar la Generalitat es limiten a 400 mossos d'esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i a 3.200 Guàrdies d'Assalt comandats per Coll i Llach. Estat Català compta amb 3.400 militants armats dirigits per Miquel Badia i Capell. L'Aliança Obrera amb prou feines mobilitza un miler de persones al no tenir el suport ni de la CNT i de la Unió de Rabassaires. L'Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat que en aquells fets tingué una actuació molt irregular. Tots aquests ingredients fan que les mobilitzacions es dissolguin la tarda del 6 d'octubre. Durant els fets hi hagueren alguns actes de violència a Barcelona i a la resta de Catalunya que causarien més de 40 morts.

14 de abril de 1931

Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el rei Alfons XIII encapçala la transició cap a la democràcia i el 12 d'abril de 1931 es convoquen eleccions municipals que donaren una victòria aclaparadora al líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià, el qual proclamà el 14 d'abril la República Catalana dins una Federació de pobles ibèrics. Al cap d'unes hores, la segona República espanyola era proclamada a Madrid. Unes negociacions entre tots dos nous poders, de Madrid i Barcelona, desembocaren, el 17 d'abril, en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a primer President de la institució.
El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l'Estatut d'autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constituïa el 6 de desembre, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa.
El gener de 1934 Catalunya assumia facultats judicials amb la creació del Tribunal de Cassació, i nous poders executius, incloent-hi els d'Ordre Públic en desaparèixer de l'estructura política la figura dels governadors civils, que representaven el govern espanyol a Catalunya.
El dia de Nadal de 1933 moria el president Macià, el dia 1 de gener de 1934 era elegit Lluís Companys per succeir-lo.

Proclamació de Companys - any 1934

Els fets del sis d'octubre va ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola.

Proclamació de Maciá - any 1931

Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), sinó que l'original és la proclama dita abans.

República Catalana

La República Catalana és l'estat reclamat per l'independentisme català, si bé alguns dels seus sectors reclamen els Països Catalans. La República Catalana ha estat proclamada, almenys, en quatre ocasions: al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX liderat per Baldomer Lostau i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l'Estat Català.

Proclamació de l´Estat Català - any 1873

La Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola es va produir a Barcelona els dies 5 i 7 de març de 1873. Es tractava d'una proclama federalista republicana, i no pas separatista. El president provisional designat per les quatre diputacions catalanes per a formar un govern provisional que convocaria eleccions per a les Corts catalanes fou Baldomer Lostau i Prats, un dels caps del Partit Republicà Democràtic Federal, amb suport de l'alcalde de Barcelona, el també federalista Miquel González i Sugranyes; del governador civil Miquel Ferrer i Garcés; del president de la Diputació Benet Arabio i Torres, i del diputats Gonçal Serraclara i Costa. Després que el president de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras, i el cap de files del partit federal, Francesc Pi i Margall, prometessin la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya, la proclamació es va desconvocar.

Reforma agraria año 1932

La Ley de Bases de la Reforma Agraria española, promulgada el 9 de septiembre de 1932, fue el mayor proyecto al que se enfrentó el gobierno de la Segunda República por tres razones:
- España seguía siendo un país de base agrícola de bajo rendimiento.
- Casi el 50% de la población activa era campesina y de ellos la mayoría eran jornaleros, es decir, sin tierras.
Para solucionar esta situación desde el primer gobierno provisional se tomaron unas medidas que más tarde se aprobarían en la ley de reforma agraria:
- Se prohibía a los propietarios de tierras que echaran a los campesinos que arrendaban las tierras.
- Se aplicaba también a los jornaleros las jornadas de 8 horas ya conseguidas por los obreros industriales.
- Se obligaba a contratar para el trabajo de las tierras a jornaleros del propio municipio.
- Se obligaba a los propietarios a cultivar las tierras bajo amenaza de confiscación para evitar que los terratenientes boicotearan a la república dejando las tierras sin cultivar.
La reforma, sin resultar un fracaso absoluto, representó una gran frustración para los campesinos debido al atraso en elaborar la ley (un año y medio tras la proclamación de la república), la lentitud del Instituto de Reforma Agraria, encargado de elaborar el inventario de tierras expropiables y la falta de dinero para expropiar las tierras, que debían ser indemnizadas previamente.
Su aplicación fue suprimida por la Ley de Contrarreforma Agraria durante el bienio radical-cedista, pocos meses después de su aprobación, y anulada totalmente en la zona bajo el control de los sublevados durante la Guerra Civil Española y en toda España tras la victoria franquista. Fue una de las primeras medidas adoptadas por Francisco Franco.

Separación Iglesia y Estado - Constitución española 1931

Artículo 3. El Estado español no tiene religión oficial.
Artículo 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.
El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.
Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.
Quedan disueltas aquellas Ordenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.
Las demás Ordenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:
1. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado,
2. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependiente del Ministerio de justicia.
3. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.
4. Prohibición de ejercer la industrial el comercio o la enseñanza.
5. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.
6. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.
Los bienes de las Ordenes religiosas podrán ser nacionalizados.

Artículo 27. La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.
Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.
Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.
Nadie podrá ser compelido a declarar oficialmente sus creencias religiosas.
La condición religiosa no constituirá circunstancia modificativa de la personalidad civil ni política salvo lo dispuesto en esta Constitución para el nombramiento de Presidente de la República y para ser Presidente del Consejo de Ministros.

Turó d´en Boscà

Aquesta tardor s’han portat a terme alguns arranjaments al poblat ibèric del Turó d’en Boscà i el seu entorn més immediat. S’han arreglat els accessos, delimitant-los bé de les àrees de vegetació; s’han restaurat i consolidat els camins del recorregut per tal de facilitar la circulació i la visita al poblat . També s’ha creat una petita zona de descans i s’ha recuperat el camí que des del barri de Bonavista arriba al turó. Aquestes tasques han estat fetes per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona, amb la col·laboració de l’Àrea de Cultura i Patrimoni Cultural i del Museu, i han comptat amb la subvenció atorgada per la Diputació de Barcelona.

Manuel María Llanza y Pignatelli

Manuel María de Llanza y Pignatelli de Aragón (Barcelona, 1857 - 1927) fou un aristòcrata i polític espanyol, desè duc de Solferino, marquès de Coscojuela i Baró d'Alcázar. Era fill de Benito de Llanza y Esquivel i de María de la Concepción Pignatelli de Aragón y Belloni, Marquesa de Mora. Fou escollit diputat de Comunió Tradicionalista pel districte de Vic a les eleccions generals espanyoles de 1891. El 1893-1894 fou nomenat senador per dret propi i vitalici fins a la seva mort.

Ducado de Solferino

Ducado de Solferino
Creado por Felipe V
I Francisco Gonzaga y Pico de la Mirandola 1717-1758
II María Luisa Gonzaga y Caraciolo 1758-1773
III José María Pignatelli de Argón y Gonzaga 1773-1774
IV Luis Antonio Pignatelli de Aragón y Gonzaga 1774-1801
V Armando Luis Pignatelli de Aragón y Pignatelli 1802-1809
VI Juan Domingo Pignatelli de Aragón y Gonzaga 1816-1819
VII Juan María Pignatelli de Aragón y Wall 1819-1823
VIII Juan Bautista Pignatelli de Aragón y Bellonio 1823-1824
IX María e la Concepción Pignatelli de Aragón y Bellonio 1847-1858
     Casada con Benito Llanza y de Esquivel
X Manuel María de Llanza y Pignatelli de Aragón 1868-1927
XI Luis Gonzaga de Llanza y Bobadilla 1928-1971
XII Carlos de Llanza y Albert 1972-1980
XIII Carlos Luis de Llanza y de Domecq 1980-actual titular

Castillo de Godmar

Las primeras referencias del Castillo de Godmar se remontan al año 989 en la cual el obispo de Girona, Godmar, personaje clave de la historia de Catalunya, compra la propiedad y comienza a construir lo que sería la primera parte del castillo. Es patente la existencia de una antigua torre de defensa.
En 1850 se procedió a ampliarlo e incorporar numerosos elementos, obra de Benito de Llanza. Desde hace más de 600 años pertenece a la misma familia correspondiendo actualmente la titularidad a los hermanos Marés Saavedra.

Barri de Canyet - Torre Codina

Els límits actuals aprovats per l'Ajuntament de Badalona l'any 1980 són: Riera de Canyet, girant cap l'oest pel camí de Can Mora fins el terme municipal de Santa Coloma de Gramenet, límit d'aquest terme i el de Montcada i Reixac, limit amb Sant Fost de Campsentelles, Riera de Pomar, Turó d'en Boscà i carrer Ferrater.
És el barri més extens de Badalona amb 562,78 ha (el 26,8% de la superfície total del municipi).
La seva població és de 565 habitants (2002) que representen el 0,3% del total.
El barri el formen un conjunt de masies aïllades i uns nuclis més moderns formats a partir de construccions per a estiuejants. Aquests nuclis d'estiueig apareixen a la dècada dels anys 20 del segle passat i s'han convertint, amb el temps, en primeres residències.
La bona conservació de les masies fa que 12 d'elles estiguin incloses en el Pla especial de protecció del patrimoni històric de Badalona. Són les masies de la Torre Codina, Can Trons, Can Miravitges, Can Ferrater, Can Pujol, Ca l'Arquer, Mas Boscà, Can Butinyà, Can Mora, Mas Amigó, Mas Oliver i Cal Dimoni.
Entre els nuclis d'estiueig reconvertits en primeres residències trobem: la colònia de Sant Antoni, a l'entorn de can Campmany; la colònia Sant Jaume, a l'entorn del Mas Oliver i la colònia Sant Jordi, a l'entorn de la Torre Codina.
El monument més important és el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Destaquen també al barri les restes de les viles romanes de ca l'Alemany, de can Boscà i de la vinya d'en Tries i dels poblats ibèrics del turó de can Boscà i del turó de les Maleses
A destacar la seva orografia formada per turons d'una certa altitud que van paral·lels al mar i d'altres perpendiculars, de menys alçada, separant les valls dels torrents i rieres que baixen de les muntanyes.
Té un patrimoni natural destacable, sobretot al voltant del torrent de l'Amigó i la Font de l'Amigó, on s'estén una vegetació exhuberant de ribera i l'ambient és humit, fresc i confortable. A més hi podem trobar amfibis com granotes, gripaus, alguns rèptils, aus diverses, insectes de tota mena i també ratolins de bosc, llebres. A la mateixa font no és d'estranyar trobar salamandres.

Ruta por Badalona rural

Nuestra Ruta la empezaremos en Mas Ram, visitando el edificio que hoy està destinado a escuela bajo la dirección de la Fundació Pere Vergés, i que se encuentra en la parte central de la urbanización que lleva este mismo nombre. Des de allí por las plazas de l’Enric Parellada y dels Eucaliptos, por el paseo de les atzavares i el carrer dels llimoners, llegaremos al Can Vestit, hoy convertido en restaurante, de allí pasaremos a las masías del valle de la riera de Pomar, el castell de Gotmar, y luego a Can Colomer, por el cami dels contrabandistes, llegaremos hasta Mas Boscà, Can Cabra, Ca l’Arquer y Can Miravitges, luego visitaremos el poblado ibérico del turó d’en Boscà para pasear luego por el barrio de Bonavista, seguidamente, visitaremos el conjunto de tres masias que conforman Can Pontons, visitaremos las nuevas urbanizaciones que se han hecho a ambos lados de la riera de Canyet, a la derecha en los terrenos del desaparecido Mas Pujol i a la izquierda en los de la también desaparecida, Can Segarra, Visitaremos la barriada de la antigua iglesia, donde encontraremos Can Bialet, Cal Curt, Can Guineu de baix, Can Peret Roca y Cal Mono, Mas Pujol y otras; Luego por el camí de Can Ferrater llegaremos hasta las pistas de atletismo Paco Aguila y de allí nos adentraremos en la colonia de Sant Antoni, donde encontraremos joyas, como Can Capmany. Llegaremos hasta la nueva iglesia de Canyet y la impresionante masía de Can Ferrater, por el  camí de Massanuch, llegaremos hasta la colonia Sant Jordi i de allí nos llegaremos hasta el complejo sociosanitario de Can Ruti, construido sobre los terrenos de la antigua propiedad de Can Ruti, no sin antes, haber hecho una pequeña parada en la Font del Pop.
Desde Can Ruti y por el camino de la Font de l’Amigó,  donde encontraremos, Can Barbeta, Can Cases, Can Comes i Can Perrot. Una vez en la carretera de la Vallensana, tomaremos el camí del Mas Oliver, para llegar hasta Cal Dimoni, hoy día convertido en restaurante, des de allí por el cami de la carrerada, llegaremos hasta Can Trons. Un poco mas adelante, nos aparecerá con toda su magnificencia, él Mas Oliver, y desde allí nos dirigiremos hasta Can Mas. Retornaremos al Mas Oliver para descender hasta Can Pujol, Can Ros, Can Grapa, de allí llegaremos hasta Can Coll, una de las pocas masías que aún se dedican a la labor agrícola, en particular la producción de vino. De allí llegaremos hasta Can Tiano y la Societat Cultural l’Oliva, todo un referente del barrio de Canyet.
Tomaremos el camino del monasterio de Sant Jeroni de la Murtra, visitando Can Mora y Ca Amigó. Llegaremos al monasterio de Sant Jeroni de la Murtra, se trata de un lugar lleno de historia y que durante mucho tiempo tuvo una gran influencia en nuestro entorno. Desde allí haremos excursión hasta lo alto de la sierra, donde se encuentran las dos ermitas asociadas a este monasterio, como Sant Onofre y Sant Climent, así como el centro emisor de la que fuera Ràdio España de Barcelona.
Después del monasterio, visitaremos las cercanas ruinas de la que fue masía de Ca l’Alemany y finalmente terminaremos nuestra ruta, en Can Butinyà en el linde con él termino municipal de Santa Coloma de Gramanet.

Espanya Industrial - Baró de Terrades

Josep Maria Albert i Despujol, Baró de Terrades, era Director de la España Industrial y Alcalde de Barcelona cuando veraneaba en Can Colomer de Badalona por los años 1940-50.
L'España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil era una empresa tèxtil que es va fundar a Madrid l'any 1847 per la família igualadina Muntadas. Va ser la primera societat anònima creada a l'Estat.
La fàbrica fou construïda al límit entre els municipis de Sants i Barcelona, al barri d'Hostafrancs, en l'indret conegut com l'Olivera Rodona, on la família posseïa un prat d'indianes. Van portar la maquinària i els enginyers de centre-Europa, especialment d'Alsàcia i d'Anglaterra.
L'any 1853 estava a ple rendiment. El 1880, amb uns 2500 treballadors executava tot el procés tèxtil, des de l'extracció del fil, fins els brodats finals.
La fàbrica fou sempre una de les més modernes, dedicada al filat, teixit i estampat de cotó, amb una famosa producció de panes i de paper per relligar. A més de les instal·lacions industrials comptava amb diversos equipaments per els seus treballadors: guarderia, menjador social, instal·lacions esportives.
L'Espanya Industrial es coneixia amb el nom del Vapor Nou en contraposició al nom que rebia l'altre gran indústria tèxtil instal·lada a l'antic municipi de Sants, el Vapor Vell.

Josep Maria Albert i Despujol - Baró de Terrades

Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 1886 - 1952) propietari de Can Colomer de Badalona, fou un polític i industrial català. Fill d'una família d'industrials molt relacionada amb el rei Alfons XIII, el 1921 li fou atorgat el títol de baró de Terrades. Es casà amb una membre de la família Muntades i esdevingué director de L' Espanya Industrial.
Durant la Segona República Espanyola es mantingué monàrquic i simpatitzant de Renovación Española. En començar la Guerra Civil Espanyola, s'exilià a Itàlia i després passà a Sevilla, ja dominada per les tropes franquistes. El 1945 fou nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Miquel Mateu i Pla, càrrec que combinà amb el de procurador en corts fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies del 1951. Introduí als consistoris personalitats de perfil sociopolític baix, compaginà la gestió consistorial amb la industrial i la seva gestió es caracteritzà per l'escasa activitat. Més tard fou president del Foment del Treball Nacional.

Población Badalona 1497 a 1960

Evolució demogràfica de Badalona
1497 1515 1553 1717 1787 1857 1877 1887 1900
105 104 88 739 3.474 10.485 13.758 15.974 19.240
1910 1920 1930 1940 1950 1960 ... ... ...
20.957 29.361 44.291 48.284 61.654 92.257 + ++ +++

Can Colomer de Badalona

Can Colomer 
Antiga masia del segle XVI ampliada i reformada per convertir-la en la mansió senyorial del baró de Terrades
L'edifici té planta baixa i dos pisos, coberts amb teulat a dos vessants i una torre quadrada coberta a quatre aigües.Té també adossada una capella.
L'acabat de les façanes és d'estuc imitant carreus. Les finestres estan emmarcades amb pedra.

Propietarios Can Vestit desde 1381

XIV
La heredad de CAN VESTIT lleva este nombre por haber sido propiedad de esta familia, quien además la construyó. 
Por diversos documentos y archivos, encontramos que la familia VESTIT, también escrito Bastit, está documentada en Badalona desde el año 1381, donde se cita a Berenbuer Vestit en ese año, en 1388 y en 1402, como propietario de una casa en el vecindario de Pomar, precisamente el lugar de Badalona donde se encuentra Can Vestit.
La antigua casa de Vestit es el origen de la actual, puesto que ha sufrido muchas reformas y ampliaciones posteriores, y además en los documentos se da como referencia a las masías vecinas, en este caso el desaparecido Mas Bofill, casa de la Condesa de Centelles y el Camino que lleva a Tiana. 
XV
A mediados de la centuria era propietario Pere Vestit
XV
A finales del mismo siglo lo es Joan Vestit.
1
XVI
Pocos años más tarde encontramos ya documentación seguida desde el año 1570 en adelante, en que es propietario Pere Vestit
2
A éste se le conoce un hijo también llamado Pere Vestit.  Dos hijos se conocen de éste Pere Vestit, que son María Anna i Joan, heredando el último la masía. 
3
El único hijo que se conoce de Joan Vestit es Francesc Vestit.
4
XVII
Francesc Vestit fue el miembro de la familia más destacado, ya que está documentado en 1670 y 1672 como miembro del Consell de la Parróquia i Terme de Badalona, lo que equivaldría a Regidor o Concejal municipal hoy en día, lo fue también en 1694 o quizá su hijo Francesc Gabriel Vestit, su heredero.
5
XVII
Francesc Gabriel Vestit se casó con María Rosés. también de Badalona heredando su hija Jerónima Vestit i Rosés.
6
XVIII
Jerónima Vestit i Rosés casó en segundas nupcias con Saldoni Graner i Marot, de Badalona en 1723, fecha a partir de la cual la heredad de Can Vestit pasa a la familia Graner.
Oriundos de la villa de Avià, en la comarca del Berguedà, poco sabemos de la familia Graner, también escrito Grané, antes de que Francesc Graner se trasladara a Badalona a mediados del siglo XVII.
Su hijo Miquel Graner casó en 1684 con Esperança Marot, de Badalona, conociéndose dos hijos de este matrimonio: Llorenç y Saldoni. 
Saldoni Graner i Marot se casó con Gerònima Vestit i Rosés, propietaria de Can Vestit de Badalona. 
Una vez fallecida dicha Gerónima Vestit, la propiedad pasó a su viudo Saldoni Graner, quien unos años más tarde casó en segundas nupcias con Isabel Sanfeliu, conociéndose de este matrimonio una hija llamada María.
Del primer matrimonio sólo se conoce un hijo: Josep Graner i Vestit.
7
XVIII
Josep Graner i Vestit aparece documentado en 1758 junto a 31 badaloneses más en una reunión celebrada en la antigua iglesia románica de Santa María convocada por el rector Mn. Antoní Montserrat para poner a debate de las personas más representativas de la entonces villa de Badalona el estado ruinoso en que se encontraba dicha Iglesia, con peligro de derrumbamiento en cualquier momento y decidir las obras que serían necesarias para dar solución al problema. 
La votación fue unánime a favor de derribar la Iglesia y encontrar el emplazamiento para construir una nueva, empezando ya al año siguiente el derribo de la antigua Iglesia.
Josep Graner i Vestit casó con Eulália Ribó i Soler, de Badalona y fruto de este matrimonio fue su hijo Bartomeu.
8
XVIII
Bartomoleu Graner i Ribó reformó y amplió Can Vestit, dándole un aire más señorial que de casa de labranza, quizá la época de mayor esplendor de la casa, que también se la llamo Can Graner, como cita un documento de 1802.
Bartomeu Graner i Ribó casó con Isabel Renom I Graner, de Badalona, con quien le unía un parentesco lejano, de este matrimonio nacieron nueve hijos, siendo el hereu Josep Graner.
9
XIX
Josep Graner i Renom se casó con María Rosa Masoliver i Modolell, de Badalona, quienes tuvieron dos hijas: Francesca y Rosa, siendo ésta primera la heredera de todos los bienes incluida la casa.
10
XIX
Francesca Graner i Masoliver se unió en matrimonio con Pere Graner i Renom, su tío, su matrimonio fue autorizado por el Sumo Pontífice en 1863. Pere Graner era viudo en primeras nupcias de Rosa Sagristá. La única hija del matrimonio endogámico fue María.
11
XX
María Grané i Grané se casó con Sinesio Arbós i Giol, propietario de Mas Gomar y tuvieron tres hijos: Ana, Francisca y Francisco, siendo el Francisco Arbós i Grané quien heredó Mas Gomar de su padre y  recibió Can Vestit de su madre.
Hicieron grandes reformas conviertiendo Can Vestit en Torre de recreo familiar con colono para cultivo de las tierras.
12
XX
Vivio en Can Vestit con su familia desde el inicio de la Guerra Civil hasta su fallecimiento en 1953.
XX
Posteriormente a la muerte de Francisco Arbós i Grané en 1953 la propiedad de Can Vestit paso a la familia Lleal de Badalona.